Biografia de Ramon Casas.

Ramon Casas i Carbó va néixer a Barcelona el 4 de gener de 1866 i morí a la mateixa ciutat el 29 de febrer de 1932. Casas va ser pintor, dibuixant i cartellista i un dels impulsors del moviment modernista i renovadors de la pintura catalana de finals del segle XIX, juntament amb el seu amic Santiago Rusiñol.

Ramon Casas pintant al seu estudi, c.1905.

Com a pintor, cal destacar els grans dots que tenia per als retrats, gènere que li va proporcionar molt reconeixement entre la burgesia barcelonina del moment. Són especialment coneguts els retrats al carbó que realitzà a personalitats de la cultura i la política de l’època.

Casas era fill d’una família benestant, doncs el seu pare, Ramon Casas i Gatell era un indiano de Torredembarra que va fer fortuna a Cuba, i la seva mare, Elisa Carbó i Ferrer, era filla d’una família burgesa catalana. De ben jove va començar a assistir a classes de dibuix i a col·laborar amb la revista L’Avenç. A demés, va viatjar a París per estudiar pintura al taller de Carolus-Duran.

Casas, Autoretrat, 1908.

L’any 1882 va conèixer a través de l’escultor modernista Enric Clarasó, el que es convertiria en el seu gran amic, Santiago Rusiñol, amb qui compartirien viatges, exposicions i trajectòria professional. Mostra clara de la seva estreta relació la trobem reflectida en el quadre que es mostra a continuació, en què s’observa una obra feta pels dos artistes pintada a quatre mans, tot retratant-se mútuament i firmada per ells dos.

R.Casas i S.Rusiñol, Santiago Rusiñol i Ramon Casas retratant-se, 1890. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Com Rusiñol, també realitzà estades a París, vivint al barri de Montmartre i impregnant-se de la cultura bohèmia d’aleshores. D’aquell període destaquen les obres fortament influenciades per l’impressionisme francès, com per exemple Plein Air o Au moulin de la Galette. També conreà la temàtica de crònica social, que inicià amb el quadre La càrrega, tot retractant la realitat social de l’època, convertint-se en tot un cronista dels fets que succeïen a la Barcelona de la fi de segle.

Ramon Casas, Plein Air, 1890. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.

Ramon Casas, La càrrega, 1899. Museu de la Garrotxa, Olot.

Ramon Casas, Au Moulin de la Galette, 1892. Museu de Montserrat.

Durant la seva trajectòria, Casas va exposar nombroses vegades a la Sala Parés de Barcelona i també va ser un dels fundadors de la famosa cerveseria Els Quatre Gats, inaugurada d’any 1897. A demés de ser un gran  pintor, també destacà per treballar el gènere del cartellisme, del qual n’era un gran expert. Mica en mica, Casas s’anà posicionant com un dels pintors més cobdiciats de l’època, sobretot per la burgesia barcelonina i especialment en el gènere del retrat.

Biografia de Santiago Rusiñol.

Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861 i morí a Aranjuez el 13 de juny de 1931. Va ser un personatge molt polifacètic: pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català, convertint-lo en un dels líders del moviment modernista a Catalunya i tot un referent pel que fa a l’art, la literatura i les idees estètiques de la seva època.

Retrat de Santiago Rusiñol. 

Es relacionà amb les grans personalitats artístiques i intel·lectuals del moment com Pompeu Fabra, Enric Granados, Manuel de Falla, Enric Morera, Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga o Joaquin Mir, entre d’altres. Però per damunt de tot, va forjar una gran amistat amb el pintor Ramon Casas i l’escultor Enric Clarasó, formant un trio artístic que es va mantenir fins a la seva mort.

Va néixer en el si d’una família burgesa provinent de Manlleu, dedicada a la indústria tèxtil, però de seguida es va desentendre del negoci familiar i les seves inquietuds els van dur a ser artista i a viatjar. El 1889 va marxar a París, on hi realitzà diverses estades. Allà va estudiar pintura, i també volia viure la bohèmia francesa del moment, període que va marcar la seva trajectòria creativa, juntament amb el seu amic Ramon Casas, Miquel Utrillo o Enric Clarasó, entre d’altres.

Moulin de la Galette, París, finals S.XX. 

L’any 1893 es va instal·lar a la seva casa-taller de Sitges, el Cau Ferrat, que ell mateix anomenà en motiu de la important col·lecció de ferros forjats que posseïa. La vila de Sitges es converteix en el punt de referència modernista per a molts artistes, escriptors i músics gràcies a les populars Festes Modernistes que organitzà l’artista. Rusiñol també va destacar per les seves obres literàries, com la reconeguda novel·la L’Auca del Senyor Esteve, de 1907, gran referent de la literatura modernista.

Santiago Rusiñol. 

Durant la seva vida va exposar nombroses vegades a la prestigiosa Sala Parés de Barcelona, juntament amb els seus amics Ramon Casas i Enric Clarasó. Durant la primera dècada es consolida la seva trajectòria com a pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona, com a Espanya i París, rebent premis i nominacions, malgrat les crítiques dels intel·lectuals contemporanis d’ideologia noucentista, com Eugeni d’Ors.

A la seva mort, l’any 1931, va ser enterrat amb tots els honors a Madrid, en una cerimònia encapçalada pel president de la República Manuel Azaña. Rusiñol sempre serà recordat com una gran figura que va formar part activa de la cultura del seu temps, i la va enriquir amb la seva personalitat, idees i opinions, tot defensant-les fermament, a pesar de crear controvèrsies i polèmica.

A continuació es mostren algunes de les obres pictòriques més representatives de l'artista.

Santiago Rusiñol, El pati blau, 1892. Museu de Montserrat.

Santiago Rusiñol, Ramon Casas a París, 1887. 

Santiago Rusiñol, Laboratori de la Galette, 1890. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona. 

Santiago Rusiñol, Jardí d’Aranjuez. Glorieta II, 1907. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Madrid. 

Museu Industrial del Ter. “Colònia Rusiñol”. Manlleu.

El Museu Industrial del Ter, situat a la vora del riu Ter al seu pas per Manlleu (Osona) i que ocupa l’espai de l’antiga fàbrica de Can Sanglàs, ofereix exposicions i activitats per conèixer la industrialització d’aquest indret, representatiu pel tèxtil i les construccions mecàniques. Molt a prop del museu es troba “Can Remisa”, coneguda popularment com la “Colònia Rusiñol”. 

Museu Industrial del Ter, Manlleu. 

Manlleu es va convertir al darrer terç del segle XIX en un dels principals nuclis cotoners de Catalunya i aquesta fou la principal activitat industrial, gràcies a l’energia hidràulica i la construcció d’un canal industrial. Al peu del Ter s’hi van construir moltes fàbriques de riu i colònies, i a demés, gaudien d’una excel·lent xarxa de comunicacions terrestres, fet que propicià el desenvolupament de nombroses colònies, especialment a partir del segle XX.

Can Remisa o "Colònia Rusiñol". 

Una colònia industrial era un conjunt d’equipaments i edificis creat amb l’objectiu de proporcionar mà d’obra i suport logístic a una activitat industrial. Normalment estaven allunyades de nuclis de població, i comptaven amb habitatges pels propis treballadors i tots aquells serveis que necessitaven per a la seva vida quotidiana: escola, església, economat, etc... El sistema  de relació i organització social de les colònies garantia una gran absència de conflictivitat laboral, al contrari del que succeïa a les fàbriques situades en nuclis urbans, on existia major consciència de classe i de reivindicació dels seus drets laborals. 

Vista de la colònia a principis del S.XX. 

A demés, les seves condicions laborals eren molt dures, doncs els nens començaven a treballar des de ben petits i el destí de la majoria de generacions de treballadors era condemnat a viure sempre dins de la colònia. Aquesta forma organitzativa és originària d’Anglaterra, i a Catalunya es produí una enorme expansió de colònies industrials, especialment tèxtils.

Can Remisa fou construïda el 1860 per iniciativa de Josep Dulcet i Remisa, i constava d’una fàbrica de filatures i també s’hi van edificar les cases dels treballadors, de les quals avui dia ja no en queda cap. La família de Rusiñol adquireix la fàbrica el 1879 i seguí en propietat fins l’any 1940. La colònia Rusiñol fou heretada per Santiago Rusiñol, i dirigida per ell durant molts anys, però finalment la va confiar al seu germà Albert.

La casa residencial de la família Rusiñol a la colònia va ser anomenada “Cau Faluga”, en motiu d’una de les cases que l’artista féu derruir per construir el Cau Ferrat de Sitges. De l’edifici destaca la sala principal, amb una llar de foc de grans dimensions i esculpida per Enric Clarasó entre 1893 i 1895.

Cau Faluga, o torre de l'amo de la colònia. 

Si ho desitgeu, podeu realitzar una visita guiada, a la “Colònia Rusiñol”, on podreu conèixer molts aspectes que giraven al voltant de la vida en una colònia industrial catalana, com els econòmics, socials i polítics, així com la visita als edificis més singulars que formaven part de tota colònia.

Més informació: http://www.museudelter.cat/?c=109

Localització: https://goo.gl/maps/Q2m4M

Món Sant Benet. Sant Fruitós de Bages.

El monestir benedictí de Sant Benet era un conjunt monàstic situat al municipi de Sant Fruitós de Bages i la seva fundació data de l’any 960. Es tracta d’un dels conjunts més ben conservats de l’Edat Mitjana. En l’època de la industrialització, durant la segona meitat del segle XIX s’hi va construir una fàbrica tèxtil al costat i a partir del segle XX, el monestir es va convertir en la residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment funciona com un complex cultural, lúdic i turístic.

Vista del Monestir de Sant Benet. 

El monestir de Sant Benet va ser posat a subhasta pública l’any 1835 per part de l’Estat, i aquest quedà abandonat. Al costat hi havia una fàbrica tèxtil, de la qual Elisa Carbó Ferrer, la mare de Ramon Casas, n’era sòcia des de 1894. A l’estiu venia amb la família a estiuejar a la torre de l’amo, amb la qual cosa ja es van acostumar al contacte amb aquell indret i va esdevenir un indret quotidià. 

Torre de l'amo de la fàbrica. 

La presència d’una fàbrica tèxtil (avui dia pràcticament ja no en queda res) dóna fe de la importància d’aquest sector a Catalunya, que inicià la seva industrialització cap al primer terç del segle XIX. Això va suposar un procés de transformació tant a nivell econòmic com social, i va canviar per complet la societat, el que confirma una cultura industrial que ha caracteritzat la societat catalana. En l’actualitat i gràcies als esforços de diverses institucions que han reivindicat el valor de les restes materials de la industrialització, s’ha aconseguit que aquest patrimoni comenci a considerar-se com un element d’identificació cultural de la societat.

Ramon Casas, El pare i la mare del pintor.

Elisa Carbó Ferrer provenia de família burgesa dedicada al comerç colonial i de la indústria tèxtil catalana. L’any 1907, Elisa comprà el monestir i el va convertir en residència d’estiueig, d’acord amb els cànons burgesos de l’època, doncs quan arribava el bon temps, deixaven la ciutat i es traslladaven a ambients més rurals, cercant la tranquil·litat i la natura que no tenien a ciutat. La família passava llargues temporades a Sant Benet, sobretot Ramon Casas amb la seva parella Júlia Peraire, on va pintar molts quadres amb les estances del monestir com a protagonistes, com per exemple la de Júlia al claustre del monestir l’any 1923.

Ramon Casas, Júlia Peraire al claustre del monestir, 1923.

Quan Elisa compra el monestir, aquest es va haver d’adaptar com a residència, tasca que va dur a terme l’amic de la família Josep Puig i Cadafalch, gran arquitecte modernista i important polític i historiador. Cadafalch va seguir els preceptes del catalanisme de l’època, què cercava els seus orígens en la història i sobretot en l’art romànic, que precisament s’estava descobrint en aquella època. És per aquest motiu que l’arquitecte volgué remarcar l’aspecte romànic del monestir, per tant va desmuntar el retaule barroc i demés elements no romànics i els reutilitzà per elaborar mobiliari de la casa, com els capçals de llit. També li donà un aspecte modernista, estil en el què estaven immersos la família Casas, i que es pot observar en la decoració (rajoles, ferros forjats...) o les galeries modernistes amb columnes, enrajolats i bigues típiques de l’estil.

Estança de la vivenda amb mobiliari reaprofitat.

Interior de la galeria modernista, Món Sant Benet.

Després de la mort d’Elisa Carbó l’any 1912, la propietat del monestir fou dividida entre els tres fills i anà passant de generació en generació fins els anys seixanta del segle XX, moment en què la Fundació Caixa Manresa el va comprar i s’inicià un procés de recuperació i de creació d’un complex cultural i lúdic, amb el nom de Món Sant Benet. Aquest complex està format per la Fundació Alícia, l’Hotel Món, un centre de convencions i el monestir rehabilitat i museïtzat per tal de realitzar-hi activitats i visites guiades. Si voleu aprofundir sobre com era la vida quotidiana de la família de Ramon Casas al monestir, s’organitzen visites guiades, com per exemple “Un dia a la vida de Ramon Casas”.

Més informació: http://monstbenet.com/ca/visites/un-dia-la-vida-de-ramon-casas

Localització: https://goo.gl/maps/5Flcy

Museu del Cau Ferrat. Sitges.

La població de Sitges adquirí una gran importància en l’època  modernista actuant com a bressol d’aquest moviment, gràcies als teatres, festes modernistes, arquitectes de renom i la presència constant d’intel·lectuals i artistes que van deixar la seva empremta a la vila.

Vista de Sitges des del monument d'El Greco, finals S.XIX.

Santiago Rusiñol s’hi va instal·lar quan va crear el Cau Ferrat l’any 1894, unint dues cases de pescadors, Can Sense i Can Falua. havia estat el taller i alhora habitatge de l’artista Santiago Rusiñol. En aquest edifici hi va albergar la seva col·lecció de ferros forjats iniciada a Barcelona, al pis del carrer Muntaner, a més de les seves col·leccions artístiques.

El Cau Ferrat, finals S.XIX. 

El Cau Ferrat esdevingué un autèntic temple de l’Art i el lloc de referència de la bohèmia de fi de segle catalana. Per allà van desfilar grans personalitats de l’època, des de poetes com Joan Maragall; músics com Eugène Ysaye o Manuel de Falla i escriptors com Àngel Guimerà, Benito Pérez Galdós, entre molts d’altres, els quals van obrir Catalunya als corrents europeus més innovadors del moment.

Des de l’any 1993 el Cau Ferrat s’inaugurà com a museu i actualment alberga la important col·lecció que va anar generant el propi artista durant molts anys, des de pintura i dibuixos, ferros forjats, vidres i ceràmiques. Actualment el museu es troba tancat per reformes. No obstant, es pot realitzar una visita virtual al museu a través de la pàgina web del mateix, adjuntada al final.

Durant la seva estança a Sitges, Santiago Rusiñol va celebrar les famoses Festes Modernistes (1892-1899), que convertiren a Sitges en tot un referent del moviment modernista. Rusiñol organitzà cinc actes culturals celebrats a Sitges durant els anys 1892-1899 que es van anomenar “Festes Modernistes” i van ser la manifestació estètica més important del modernisme, pública i col·lectiva, convertint la població com la “Meca del Modernisme”. Les cinc festes foren les següents:

1. Rusiñol comença organitzant la festa major de St. Bartomeu l’any 1892, anomenant-la “Primera Festa Modernista”, consistent en una exposició de Belles Arts a l’Ajuntament de Sitges, amb obres d’artistes catalans com Mas i Fontdevila, Eliseu Meifrèn, Felip Masó o Josep Mirabent.

2. L’any 1893 es celebra la “Segona Festa Modernista” dedicada al teatre i a la música simbolistes, amb un concert d’Enric Morera, la representació de “La intrusa” de Maeterlink, entre d’altres.

3. El 1894 es celebra la “Tercera Festa Modernista”, coincidint amb la recent inauguració del Cau Ferrat, i per tal de donar solemnitat a l’acte, es realitzà una processó des de l’estació fins al Cau Ferrat, de dos quadres del Greco que Rusiñol adquirí a París També es celebrà un certamen literari, publicant-se un volum antològic de la literatura catalana del moment.

Certamen literari celebrat a Sitges, 1894.

4. El 1897 es celebra la “Quarta Festa Modernista” dedicada al teatre líric català, al Teatre el Prado de Sitges, amb l’estrena de l’òpera “La fada” d’ Enric Morera. El cartell anunciador el dibuixà Miquel Utrillo, i les decoracions les feren Rusiñol, Utrillo i Mirabent.

Cartell d'Alexandre de Riquer per a l'estrena de l'òpera La Fada, 1897. 

5. Finalment, el 1899 tingué lloc la “Cinquena Festa Modernista” al Retiro de Sitges, que consistí en un concert de piano, interpretat per Joaquim Nin, amb obres de Morera, Gay, Alió, Grieg i Scarlatti. També es representaren les obres teatrals “Lladres!” i “La reina del cor” d’ Ignasi Iglesias, i “L’alegria que passa”, de Rusiñol, amb música d’Enric Morera.

Si voleu aprofundir sobre la figura de Rusiñol a Sitges, així com en el moviment modernista, podeu realitzar alguna de les visites guiades que es realitzen a la vila, les quals se centren en oferir una visió ampla sobre l’impacte del modernisme a la vila, en les seves diferents vessants, ja sigui literària, pictòrica o arquitectònica.

Més informació:

Visita virtual al Cau Ferrat: http://www.museusdesitges.com/wp-content/themes/twentyten/qui-som/cau_ferrat_interactive/cau_ferrat_interactive.html

Visites culturals: http://www.agisitges.com/cultura/AGISitges_-_Empresa_de_Serveis_Culturals/AGISitges_-_Inici.html

Localització: https://goo.gl/maps/qmZER

Fàbrica d’Anís del Mono (C/ Eduard Maristany, 115). Badalona.

La Fàbrica d’Anís del Mono va ser creada per Vicente Bosch i el seu germà José, l’any 1870. Aquesta marca va anant adquirint molt prestigi a l’època, fins que Vicente Bosch decidí convocar un concurs de cartells l’any 1897 per promocionar la seva beguda. Vicente Bosch sabia que el gènere del cartell era un recurs molt en boga a l’Europa de l’època com a recurs publicitari, especialment els realitzats a París per Toulouse-Lautrec. Al concurs s’hi van presentar grans artistes de l’època, i les 162 peces es van exposar a la Sala Parés durant vuit dies.

Fàbrica d'Anís del Mono, Badalona.

Interior Fàbrica d'Anís del Mono, Badalona.

El cartellisme a Catalunya va tenir el seu màxim esplendor durant l’època modernista i el seu màxim representant fou Ramon Casas, el qual elaborà un cartell per al concurs   titulat “Mona y mono”, el qual va resultar guanyador. També obtingué dos premis més en les posicions quarta i cinquena. Si voleu observar un exemple la repercussió publicitària de Ramon Casas, podeu visitar l’aparador del Colmado Múrria de Barcelona, que es tracta d’un punt d’interès d’aquesta ruta.

Ramon Casas, cartells per publicitar la marca Anís del Mono, 1898. 

Retornant a l’edifici de la Fàbrica d’Anís del Mono, es tracta d’una joia modernista construïda per Joan Amigó, la qual s’ha conservat en bones condicions degut al seu valor artístic i patrimonial. Si ho desitgeu, s’hi poden realitzar visites guiades que organitza el Museu de Badalona, on s’explica de forma més detallada el procés de producció de l’anís, la seva arquitectura, les campanyes publicitàries i altres curiositats de la característica ampolla i la seva etiqueta. A demés, podreu contemplar al passeig marítim de Badalona una escultura en bronze realitzada per l’artista Susana Ruiz, que representa el popular mico del dibuix de l’etiqueta.

L’origen familiar de Vicente Bosch ens permet explicar el fenomen dels indianos, que avarca des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX. Un indiano era un emigrant que sortia del nostres país en busca d’una millor vida a les Amèriques, el qual retornava a la seva terra d’origen després d’haver aconseguit riquesa i prosperitat, d’aquí el terme “indiano”, que ve de fer les Amèriques. Algunes de les destinacions van ser sobretot Brasil, Argentina, Veneçuela o Mèxic, però una de les més importants fou Cuba, d’on varen sorgir les populars havaneres, un gènere musical que parla sobre la nostàlgia i el sentiment d’enyorança de l’indiano en dos vessants: la recança al deixar la seva terra, Catalunya, i a la vegada en sentiment de tot allò que havien deixat a Cuba un cop retornaven al país d’origen. Vicente Bosch no va ser un indiano, sinó un notari i afamat empresari, però provenia d’una família que posseïa bastants empreses i destil·leries sobretot a Nord Amèrica.

Ampolla d'Anís del Mono i detall de l'etiqueta. 

Comparació d'una fotografia de Darwin amb el mico de l'ampolla.

Com a curiositat, us explicarem d’on prové l’ampolla i el famós motiu del mico dibuixat en ella. Un dels elements emblemàtics de la marca és la seva ampolla. Tot començà en un viatge a París, on Vicente Bosch quedà fascinat per un flascó de perfum, del qual comprà els seus drets i l’emprà com a recipient del seu anís. Un altre element característic és el mico amb la cara del científic Darwin, formulador de la teoria de l’evolució humana i que afirmava que l’home provenia dels primats. Algunes teories diuen que el que pretenia Vicente Bosch era caricaturitzar i desacreditar el científic, ja que en l’època suscitaven molt debat les seves teories, publicades el 1859. Altres fonts afirmen que utilitzà la figura de Darwin per publicitar la seva marca com la més evolucionada. També és sabut que la mascota de la fàbrica era un mico originari d’Amèrica i que hauria arribat a través dels negocis d’ultramar de la família de l’empresari.

Més informació: http://www.museudebadalona.cat/visites-anis.php#5

Localització: https://goo.gl/maps/9lcUJ

Susana Ruiz, estàtua de la icona de la marca, al passeig marítim de Badalona.

Colmado Múrria (C/Roger de Llúria, 85). Barcelona.

El Colmado Múrria és una botiga que actualment està en actiu i que es dedica a la venda de productes d’alta gastronomia. Un colmado, tradicionalment és sinònim de “botiga d’ultramarins”, establiments comercials que venien principalment productes alimentaris, tant frescos com menjar enllaunat, escabetxos, etc. La paraula “ultramarí” prové dels productes que antigament procedien de territoris d’Ultramar, referint-se a productes d’importació, però avui dia s’aplica al concepte de botiga en el sentit més tradicional.

Colmado Múrria a principis del segle XX. 

Els colmados tenen unes característiques que els atorguen un caràcter únic i en vies d’extinció degut a l’expansió dels actuals supermercats. Tradicionalment aquests establiments tenien un o diversos mostradors (normalment de marbre blanc) darrere el qual hi havia el venedor. Els locals solien ser petits, amb aspecte de magatzem, doncs degut a la no especialització de productes, venien gran diversitat d’aliments i aquests estaven mesclats i distribuïts per les parets de l’establiment. Era habitual sentir l’aroma mesclat dels diferents tipus de productes, els quals es venien molts d’ells a granel, pel que solien utilitzar balances (per pesar llegums, llet en pols, sopes...) i inclús guillotines per tallar bacallà, o molinets de cafè, entre d’altres instruments. Una de les característiques que dóna autenticitat a aquests locals és el tracte personalitzat i més humà que ofereixen, enfront als supermercats actuals, on hi manca aquest caliu.

Colmado Múrria en l'actualitat.

Interior del Colmado Múrria. 

L’històric i popular Colmado Múrria de Barcelona es troba a la cantonada del carrer València amb Roger de Llúria, i s’inaugurà l’any 1898 amb el nom de La Puríssima, en motiu d’una església propera a l’establiment. Inicialment funcionava com a torrador de cafè i fàbrica de neules. La botiga va anar evolucionant fins a convertir-se en un dels colmados barcelonins per excel·lència, i és l’única de Barcelona, de les moltes que van existir a començaments del segle XX, que conserva a la seva façana els rètols i anuncis modernistes realitzats en vidre tintat al foc. Destaca el cartell d’Anís del Mono de la cantonada i el de Codorniu, còpies de l’època de cartells originals de Ramon Casas. A l’interior encara s’hi troben l’antic rellotge, els mobles de caoba i pi i el taulell original.

Ramon Casas, Ambar y espuma, 1898. 

El gènere del cartell publicitari és un àmbit que Ramon Casas treballà força durant la seva carrera artística. Casas va demostrar les seves habilitats en aquest camp en un moment en què el cartell artístic s’imposava cada cop amb més força entre el públic de l’època, sobretot gràcies a la repercussió dels cartells parisencs que retractaven la bohèmia francesa de Henri de Toulouse-Lautrec. Casas va realitzar una sèrie de cartells que van servir com anuncis del local d’Els Quatre Gats i altres per a marques comercials com Anís del Mono o Codorniu. Si desitja aprofundir sobre el gènere del cartellisme i sobre la història de la popular beguda Anís del Mono, vagi a la parada anomenada Fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona.

És important tenir en compte el valor d’aquesta botiga històrica que, com moltes altres de Barcelona, han marcat una època, fet pel qual s’hauria de promoure la seva conservació i protecció degut al seu valor patrimonial. Moltes botigues històriques s’han vist obligades a tancar definitivament degut a l’increment desmesurat dels lloguers, essent inevitable la seva constant desaparició. La conscienciació ciutadana és essencial per tal que es promoguin polítiques de protecció del patrimoni local per evitar-ne la seva desaparició.

Més informació: http://www.murria.cat/

Localització: https://goo.gl/maps/JaVLP